Cor de nen amb esperit reivindicatiu

Fotògrafa: Elena Peris-March

"Quan comença una entrevista has de situar-la. Estem aquí a la plaça Gal·la Placídia, en un banc asseguts, perquè no som consumidors de cafè. Hem buscat un lloc més o menys arrecerat perquè el soroll dels vehicles...." Ramon Peris-March comença l'entrevista donant-me un consell. Tota la trobada m'ha anat explicant la seva trajectòria, ideologia, manera de fer les coses, però, sobretot, oferint-me consells. 

Segurament el seu nom, Ramon Peris-March, no és molt conegut. La majoria el coneixeran pel paper de Petri, un personatge que va protagonitzar el Club Super3 entre els anys 1991 i 2001. Però no només ha fet això, a més dels 25 anys dedicats al programa infantil, també ha fet monòlegs, direcció de teatre, dissenys gràfics, lletres de cançons, però per sobre de tot, és pare de tres fills. 

L'ambient és agradable, tot i que els dos anem amb jaqueta. Els nens ja han sortit de les escoles i ens disposem a començar l'entrevista, que acabarà sent una passejada amb una conversa molt entretinguda i interessant. En tot moment, una persona molt propera, que m'explica les seves històries com si fos una més de la família. Comencem parlant sobre els seus inicis, poques persones saben qui era Ramon Peris-March abans de fer de Petri. 

"Em dedicava a copsar, definir, catalogar, ordenar les emocions, perquè era una cosa que m'impressionava, veure per què les persones reaccionaven diferent davant d'alguns fets. Jo feia disseny gràfic i pensava que per fer disseny necessites explicar alguna cosa. Una premissa d'un professor, que a mi em va marcar molt, va ser: si no tens res a dir, calla." Aquesta afirmació, la del seu professor, va sortint al llarg de la xerrada, es nota que la té integrada com un lema de vida.

Seguim parlant sobre el seu passat. M'explica que va fer el cartell de les 24 hores de Montjuic, una moto retallada de l'equip Leon-Chemarin. Parla amb passió, deixa molt clar que a tot el que fa li posa ganes, esforç i il·lusió. També ressalta la paraula compromís, en totes les branques de la cultura, a més d'estar disposat a que el fereixin. Em posa l'exemple d'un disseny d'Amnistia Internacional: una soga feta amb serigrafia i el fons fet amb paper d'alumini.  "Quan miraves el cartell, t'hi veies reflectit". Llavors va ser quan va decidir que ell volia fer dissenys que transmetessin, no anuncis sense emoció. 

Seguim la nostra conversa i passem a l'etapa del teatre. "Em vaig centrar en contactar amb el món teatral, i feia classes de teatre per veure emocions. Allà vaig conèixer a grups com els Domus de Janas que feien un teatre salvatge i era espectacular, si ho féssim ara ens posarien a la presó. Coses compromeses amb la veritat, sigui política o amb la vivència. T'estic parlant de l'any 75/76, quan tot just havia mort Franco. Hi havia ganes d'explicar tot aquest període tant fosc. I amb tot m'hi deixava la pell." Un cop més, ressaltant dues de les seves característiques més clares: el compromís i l'esforç.

L'etapa fent de Petri va ser rellevant a la seva vida. M'explica que va poder evocar tot el que havia après de clown, d'acrobàcia, de tècniques marcials i de cançons. Ho recorda amb una nostàlgia especial, diu que va ser una sort per ell que li donessin la llibertat de poder-se expressar i mostrar que hi havia una riquesa darrere.

"Jo no m'hi vaig presentar al càsting". Ell estava en una empresa que li va donar l'oportunitat de fer-lo però en aquell moment estava fent un curs internacional dels Joglars i no volia deixar-lo. Mentre m'explica el procediment de com va arribar a ser el Petri, se'l nota distès, còmode, acostumat a realitzar entrevistes. Se'l veu convençut que era l'adequat per a fer al personatge, ja que destaca que era dels pocs que anaven sense padrins a la prova. Segueix relatant-me el procediment de fundació del Club Super3, el que va començar sent una idea per un programa infantil tradicional va acabar sent un projecte innovador. La seva veu denota orgull envers aquesta inventiva i enginy que van tenir els creadors del club. 

L'any 2001 va decidir deixar el programa ja que va tenir a la seva primera filla, la Sofia. "Vaig voler experimentar la paternitat", diu en Ramon. M'accepta que sempre s'ho ha passat molt bé fent el personatge i quan va acabar el permís va tornar a formar part del Club Super3. Parla amb orgull, sabent que va formar part d'un projecte innovador i aferrant-se a que aquest no desaparegui. Tot i això, és conscient que no es pot repetir exactament igual perquè el temps canvia les coses.

M'interesso per saber si aquest personatge va tenir un impacte positiu o negatiu en la seva trajectòria professional. "Jo penso que a la vida, de moment, mai m'ha perjudicat res perquè sinó no estaria aquí. Jo crec que tot són aprenentatges, fins i tot un fracàs. Per mi ha sigut un goig, i ho és encara, el record, el moment, tot el que he fet. No penso mai en si una cosa em perjudica o no, la faig i endavant." Durant tota la conversa desprèn aquesta confiança en si mateix, estant segur del que fa i sense patir per les conseqüències.  

M'enumera les característiques del vestit que portava quan feia de Petri. Dels quatre que se'n van fer, un d'ells va quedar estripat per un ós d'un circ rus. Els altres tres també van quedar esquinçats o ferits. Una prova de les vivències que va haver de viure mentre interpretava el personatge. Durant la seva explicació, me n'adono que dóna valor a les petites coses, prefereix un article amb vivència que un de nou.

A partir d'una pregunta sobre que li recorda la cançó d'anys i anys, arribem al tema de la normalització lingüística del català. Es van marcar com un objectiu i part important del Club Super3, fer que els nens parlessin, cantessin i es relacionessin en català. Segons ell, sinó s'empobreix la cultura. Se li nota un compromís amb la llengua i la cultura catalana, sensació que després vaig veure amb més claredat.

Actualment segueix vinculat al Super3, fent d'assessor als actors infantils i organitzant els espectacles a la Festa dels Súpers. S'emociona quan em parla de l'agraïment que li tenen els nens als qui assessora, per ell és com una espiral que es va tancant. Com si fos un legat que passa de pares a fills, de generació en generació. Respecte a la seva segona feina actual, denota experiència en el coneixement de les diverses branques de la cultura. Em menciona a mags, grups de música, corals... Es noten els anys d'experiència i la seva integració en aquest món.

Tinc curiositat per saber en quin grau ha influït en la seva vida actual que fes de Petri. En un to filosòfic em respon que tot a la vida influencia: la família, les sèries que veu, la literatura o les accions que realitza; per sobre de tot destaca la implicació i la il·lusió amb la que es pren la vida. M'acaba acceptant que el paper li ha aportat satisfacció i un bon estatus econòmic.

Parlant sobre series de televisió, m'il·lustra explicant-me que Bola de Drac és una llegenda budista amb una gran quantitat de valors. Es nota que es deixa la pell a la seva feina, buscant les pertinents justificacions de cada un dels passos que fa al Club. I també es nota la seva curiositat, entenent tot el que veu i passa al seu voltant. 

Li pregunto si li faria il·lusió acabar com a director del Club que el va elevar a la fama, però desvia la pregunta i només m'accepta que és una feina complexa. No diu que no li agradi. Ni descarta aquesta possibilitat. El torno a temptejar per saber si es veu tornant a ser actor. Tot i que em diu que si que es manté, es nota que ho desitja en més mesura del que ho fa. 

La seva vida està relacionada amb la televisió, la música, teatre... I per la meva sorpresa també amb la literatura! Fa lectures a presentacions de llibres o valora futures publicacions. Fet que constata que la seva opinió té un valor important per diversos cercles de la cultura. Per ell el camí còmode mai és la opció més encertada, i dóna més valor al treball en equip que a l'individual.

Del concepte equip passem a l'onze de setembre, i per conseqüència, a la política. Reflexiona sobre les persones que coneix que li han dit que no saben si aniran a la Diada. Exaltat diu:  "Quina feina més important hi ha que alliberar un país? Tot és política". En el mateix to es desenvolupa una conversa ideològica, deixant a entendre el seu pensament. Es queixa de la pobresa, de la gent que no es preocupa per la política, de no cuidar a les persones d'aquí abans de les de fora. "S'ha de marcar un pacte, fins aquí us ajudem, no eternament". Opina que amb el Club Super3 han creat una estructura mental d'empenta on han aconseguit que nens i nenes es qüestionin les coses. Fins i tot suggereix que potser sense el club no existiria l'onze de setembre.

 Amb un to indignat, semblant al de fa uns minuts, em relata les seves aventures al transport públic. Es queixa de la gent jove que no deixa seure a la gent gran perquè van distrets amb el mòbil, segons ell s'ha d'educar a la societat per a què això canviï. També creu que ens hauríem de qüestionar moltes més coses, incloses les tradicions. Pensa que cal formar nens i nenes amb un esperit crític i emprenedor, acceptant el fracàs i amb unes mentalitats visionàries. 

De sobte, apareix Espanya a la conversa. "Només estimem allò que coneixem. Per això l'Estat espanyol sap actuar contra els catalans, que en el fons no som més que persones que volem ser lliures perquè amaguen la nostra cultura. Com que ens desconeixen, ens poden odiar." Li pregunto si ell creu que el Super3 ha estat una peça de l'independentisme. No es mulla, simplement em diu que tothom tendeix cap a l'independentisme, igual que els nens se'ls educa per ser autònoms. Ell ressalta que ens hem de fixar en qui vol evitar aquest sentiment d'independència, i proposa plantejar-se si potser aquesta gent hauria de ser eliminada o allunyada del nostre entorn.

Acabades les preguntes estrictes, em pregunta si em ve de gust acompanyar-lo a buscar a la seva filla petita. Pugem Via Augusta fins a arribar a l'escola. L'Elena, de nou anys, s'uneix a la nostra passejada. Fem un recorregut pel barri de Gràcia, amb parades a l'estanc, el supermercat, la xarcuteria, el forn i el celler. En cada parada ja el coneixen, i saben què ve a buscar. A l'estanc, per exemple, va a comprovar si, com cada setmana, li ha tocat la 6/49. Efectivament, ha guanyat poc més de cinc euros. 

A mesura que anem passant pels diferents carrers, em va explicant històries de les botigues o, fins i tot, dels botiguers. Parlem de política, de l'adoctrinament dels nens i de molts temes conflictius i polèmics. La seva filla l'ajuda a fer els encàrrecs, es nota que tenen una relació estreta.  

Després de gairebé dues hores, és el moment d'acomiadar-me. M'emporto una sensació agradable. Un passeig tranquil, parlant de periodisme i d'educació. En Ramon és un home reivindicatiu alhora que filosòfic, dóna molta importància a les emocions. M'acomiado de l'Elena i del seu pare. Ara toca reflexionar sobre tots els temes que m'ha anat deixant caure, com si fos ell l'entrevistador i jo l'entrevistada.