dilluns, 28 de desembre del 2015

Ressolució de les places d'intercanvi de la UAB

Notícia sobre la ressolució de les places d'intercanvi a la Universitat Autònoma de Barcelona.  
 

dimarts, 15 de desembre del 2015

Els Rodalies i el coure



Quants de nosaltres algun cop hem hagut d'arribar tard a la feina, a la universitat o a alguna quedada per culpa dels Rodalies? Normalment hi ha dos principals motius: un atropellament o el robatori de coure.

En el primer cas, aquest incident provoca unes hores de retard en aquella línia concreta però el més probable és que al dia següent ja estigui solucionat. Però amb el coure és diferent. Quan algunes persones roben coure, fa que aquell tram de la línia quedi afectat durant dies o inclús setmanes, provocant immensos danys immaterials com males cares a la feina o haver de despertar-se abans per anar a la universitat.

Però jo em pregunto, perquè la gent roba coure del tren? Al 2015, s'han robat 202,98 kilòmetres de coure a tota Catalunya. Per darrere va la Comunitat Valenciana, amb 55,47 kilòmetres. La principal raó pel robatori d'aquest material és la seva important necessitat a Xina. I com és que Catalunya és la comunitat autònoma on més coure roben? Perquè és on les infraestructures ferroviàries són més denses i més abundants.

Des del 2011, el Ministeri de Foment ha invertit més de 21 milions d'euros en reposar aquests cables robats. En plena crisis econòmica on només fan que retallar despeses, no s'han plantejat trobar una solució immediata a aquest problema per així poder invertir en pensions o hospitals?

dissabte, 5 de desembre del 2015

Les preguntes bombardegen



Tots som conscients de la perillosa situació terrorista que amenaça el món actualment. Però, fa quan que aquesta amenaça ja estava a l'agenda política d'Obama o de Merkel? La guerra civil siriana va començar al 2011, però és molt diferent a la que hi ha actualment.

Segons una entrevista al fotoperiodista Ricard Garcia Vilanova al diari El Temps, dins de la guerra siriana hi ha cinc actors amb objectius i interessos diferents: el govern sirià, l'Estat Islàmic, l'exèrcit Lliure de Síria, el front Al-Nusra i els Kurds. I llavors penso, perquè una guerra interna ha d'implicar els bombardejos i ajuda de l'exèrcit francès, americà, rus...? Què no ens estan dient?

La versió oficial és que ho fan per atacar als terroristes. Però Al-Qaeda i l'Estat Islàmic han fet bastants atemptats sanguinaris a Europa i Estats Units en els últims 15 anys, des de les Torres bessones fins a Charlie Hebdo. Perquè ara decideixen bombardejar Síria? Perquè els terroristes han atacat a un país "líder"?

Però aquests terroristes utilitzen armes i tancs americans i europeus. Això vol dir que els països occidentals els hi han venut. Però Estats Units diu que aquests tancs són els que es van oblidar de la guerra d'Irak. En serio? De veritat volen que ens creiem això?

Cinc anys més tard, aquest interrogants es fan més grans. La incògnita dels bombardejos per part de països occidentals a Síria creix, a la vegada que creixen el nombre de morts al país. Algun dia sabrem la veritat i podrem fer-nos una opinió objectiva o arribar a posicionar-nos?

divendres, 20 de novembre del 2015

Gelos

La gelosia és una emoció sentida per aquell que percep que una altra persona dóna a una tercera una cosa que ell vol per a si mateix, normalment és amor, afecte o atenció. En canvi, l'enveja és una emoció desagradable que experimenta una persona que desitja quelcom que posseeix una altra. Parlant clar, en la gelosia apareix una tercera persona, cosa que en l'enveja no.

Espanya ha estat un país bipartidista, on PP i PSOE s'han anat alternant el poder. Podríem dir que quan un dels seus dirigents es convertia en president, l'altre tenia enveja del càrrec que tenia el primer. Però ara, Espanya s'està convertint en un país tripartidista o quatripartidista (PP, PSOE, Ciutadans i Podemos). Llavors, això vol dir que l'enveja entre candidats des de 1982 (Felipe Gonzalez i Manuel Fraga), s'ha convertit en gelosia. Rajoy, Sánchez, Iglesias i Rivera, es juguen un càrrec, però sabent que hauran de pactar i donar a alguns partits una atenció que no donaran a altres. Com un matrimoni i les seves amants.

Ens imaginem a Sánchez com l'home guapo i fort de la parella, el dominant. La dona seria Rajoy, una persona sense gran decisió que accepta totes les decisions del marit (menys quan les amigues, o diguem-li gabinet de comunicació, li diuen que ha de fer). Iglesias seria l'amant de Sánchez, la secretaria que porta la seva relació en secret però que de cara al públic sempre és simpàtica i comprensiva. Rivera, clarament, l'amant de Rajoy. Amb el seu atractiu posat, enamora a totes, i qui sap si té més amants a més de Rajoy...

diumenge, 15 de novembre del 2015

Beneficis ocults?

Segons l'Institut d'Estudis Catalans, un dret és la "facultat d’exigir allò que ens és degut, de fer allò que la llei no defèn, de tenir, exigir, usar, etc., allò que la llei o l’autoritat estableix a favor nostre o ens és permès per qui pot". I la mateixa institució, defineix avortar com "parir prematurament abans que el fetus sigui viable". A Espanya, aquestes dues paraules estan constantment en conflicte. Mentre que hi ha persones que defensen l'avortament com un dret, algunes ho veuen com una matança a la vida. Aquesta guerra entre els que defensen i els que estan en contra d'aquesta acció, té diversos punts de vista. 

Comencem pels que estan a favor de poder avortar de forma lliure. Un dels arguments que donen és que és un dret que està inclòs en La Carta dels 12 Drets Sexuals i Reproductius, i dins dels Drets Humans. Fet que hauria de ser suficient per no posar-lo en dubte o voler abolir-lo. 

Pel que fa als que estan en contra, defensen que l'avortament va en contra la vida ja que estan matant a una persona. Però si ens parem a pensar, la masturbació no seria com matar a possibles persones, i per tant, possibles vides? 

Igual que passa amb la eutanàsia, donem un poder d'elecció respecte el nostre cos a les institucions polítiques, que està clar que no els hi pertoca. Llavors, és beneficiós tenir un sistema polític que controli tot, incloent la nostra salut o vida? Que guanya l'Estat si les dones pareixen fills no desitjats provinents d'un violador?

dissabte, 31 d’octubre del 2015

L'abús de medicaments

Per l'assignatura d'Informatius en Ràdio i Televisió havíem de realitzar un reportatge científic radiofònic. L'Andrea Guerrero i jo vam decidir fer-lo sobre l'abús de medicaments. Per a fer-lo, hem comptat amb les declaracions del doctor Magí Farré, Laia Foved, el farmacèutic Agustí Pujadas i la tècnica en farmàcia Paula Pérez. 
Esperem que us agradi!

diumenge, 25 d’octubre del 2015

La felicitat de les coses gratuïtes


Qui no s'ha descarregat música de manera il·legal alguna vegada? Encara que només sigui per escoltar-la al mòbil? Hi ha diverses plataformes que permeten sentir música online sense cap mena de cost, com és el cas d'Spotify, pagant una suma de diners als cantants o grups. Però que passa quan la descarreguem de forma irregular, sense que els propietaris d'aquella cançó cobrin els deus drets?

A Espanya, prop del 90% del consum cultural a Internet és de forma il·legal. A més, la música és el tercer sector més afectat, per darrere del cinema i les sèries. Totes aquestes descàrregues il·legals, que ja poden ser fetes a través d'aplicacions o pàgines web, no paguen cap mena de retribució als cantants i fan que aquests perdin diners. Què passaria si tots nosaltres treballéssim a canvi de res? Com sobreviuríem o com pagaríem els rebuts? Tots sabem que està malament fer això.

Però la realitat és una altra. Estem disposats a pagar només per posar una cançó en el nostre mòbil? Ens val la pena gastar-nos uns diners per tres minuts d'àudio? Tot i que em sap greu pels cantant que perden diners, jo sóc la primera que no està disposada a gastar-me diners en una cançó pels dispositius mòbils. I ho diu una persona que encara es gasta diners comprant CDs. I és que, què hi ha més espanyol que la satisfacció d'aconseguir alguna cosa gratis?

dilluns, 19 d’octubre del 2015

Sempre quedarà el silenci

Fa un temps va sortir una notícia sobre l'anulació d'una sentència de pena de mort. La persona afectada, Mahmood Hussein Mattan, va ser executat fa gairebé cinquanta anys. Tot i que la seva família va intentar evitar-ho, el racisme va fer que es condemnés a una persona innocent. Ja hem llegit, vist o sentit molts comentaris sobre els pros i contres de la pena de mort però, què passa quan estàs a l'altre costat? 

Això em fa pensar en les famílies de les víctimes, persones innocents que han de veure com un ésser estimat mor per falta de respostes en un cas criminal. Imaginem-nos que el teu germà és acusat injustament d'un assassinat que no ha comès. Tu has de viure tot el procés. Primer l'acusen, després el detenen, se l'emporten a la presó i de repent un dia és executat. Tot el patiment que sofreixes durant aquest temps, més la mort d'una persona estimada innocent, no te'l treu ningú. O imaginem-nos que som la persona encarregada de subministrar el verí letal. Com pots viure amb una mort injusta a la teva consciència? I més si després es demostra que la persona era innocent... 

Tots sabem que la majoria d'assassins poden seguir un tractament per reformar-se i tornar a fer vida normal. Però també sabem que alguns d'ells tenen trastorns psicològics greus i no hi ha cap manera de curar-los. Tot i saber això, val la pena arriscar la vida de possibles innocents per quatre assassins bojos? I més sabent que potser, algun dia, aquest innocent seràs tu o algun ésser estimat? 

Totes aquestes preguntes busquen resposta, però sembla que ningú estigui interessat en parlar del tema. Sembla que ningú vulgui assumir la responsabilitat de tants assassinats, perquè si ho acceptessin, es posarien al mateix nivell que aquells als que estaven matant.

diumenge, 11 d’octubre del 2015

Evitar el patiment? No, gràcies.


Aquests dies s'ha parlat molt sobre la nena gallega, l'Andrea, la qual els metges mantenen en vida en contra de la voluntat dels seus pares i tutors legals. El cas va començar fa unes setmanes quan els doctors o òrgans de l'hospital no volien desconnectar-la tot i sabent que tenia una malaltia terminal incurable. En aquest cas la opinió dels pares no compta per res, tot i que la nena estigui patint. Aquests casos provoquen que la gent empatitzi amb la família i li doni suport. I això fa que em pregunti, fins a quin punt els òrgans mèdics poden decidir sobre la vida d'una persona? Aparentment una nena de 12 anys està patint per culpa d'una malaltia que no té cura i és terminal, i els seus propis pares no poden decidir absolutament res sobre el seu futur. Segons l'article 13 de la llei de "drets i garanties de la dignitat de les persones amb malalties terminals", els tutors legals són els responsables de decidir les mesures que es portaran a terme si el malalt és menor d'edat. Però la realitat no és així. Uns pares estan patint, sense cap raó, només esperant a que el desenllaç es produeixi. En aquestes notícies o casos sempre acaba passant el mateix, un cop resolt tothom tenia una solució millor per aplicar. Llavors ja serà massa tard, l'Andrea potser ja haurà viscut una setmana plena de dolor. I un cop acabat la gent dirà: tot aquest dolor no s'hauria pogut evitar? Però mai ho sabrem, perquè l'Andrea ja no estarà aquí per explicar-ho.

diumenge, 4 d’octubre del 2015

La meva marca de roba preferida


Per l'assignatura de Periodisme Multimèdia de la universitat ens van ensenyar a fer mapes on poder posar punts amb diverses icones. Vaig decidir posar-ho en pràctica i aquí està el resultat! Un mapa que mostra totes les tendes d'Abercrombie & Fitch on he estat. Aquesta marca, famosa pel seu ren, està a diversos països del món. Espero algun cop, poder visitar-los tots!

dilluns, 28 de setembre del 2015

Opinions per a tots els gustos



Ahir van produir-se una de les eleccions més importants de la història recent de Catalunya, on la gran participació va ser significativa. Els diversos partits i formacions fan anàlisis ben diferents sobre els resultats: per una banda la candidata Arrimadas diu que la majoria ha votat en contra la independència, per l'altra, el senyor Junqueras afirma tenir el mandat democràtic per fer la independència i mentrestant, Catalunya Si Que Es Pot no es pronuncia sobre el tema. Però, què pensa la premsa internacional sobre aquest resultat? Al diari Le Monde, critiquen amb duresa a Artur Mas alhora que afirmen uns resultats decebedors per part del seu partit. Le Figaro, també francès, explica que una hipotètica Catalunya independent quedaria fora de la Unió Europea sense possibilitat d'entrar-hi de nou. Si anem a la premsa britànica, la BBC explica com els nacionalistes catalans guanyen les eleccions amb una gran majoria. Igual que The Guardian o el Washington Post. La CBC (la BBC canadenca), accepta la clara victòria independentista tot i criticar la pèrdua de suport d'aquesta. Sempre hi ha més d'una versió de la història, però en aquest cas, només n'hi ha dues. O ha guanyat la independència, o ha perdut, encara que alguns partits no s'hagin posicionat encara. L'única cosa que està clara és que la majoria absoluta del Parlament és clarament independentista i que malgrat que la senyoreta Arrimadas digui el contrari, estem a punt de començar una nova història, la nostra història.