Missió, visió i valors

Una llibreria atrapada en una boutique parisienne

"Vinc a provar un llibre" diu un client a en Xavier Vidal, el propietari de la botiga. La Nollegiu és una llibreria situada al carrer Pons i Subirà número 3 de Poblenou, tot i que a la seva façana apareix el nom de Juanita. I qui és aquesta "Juanita"?

Fundada al 1920, la botiga de la Juanita venia fils i roba. El marit de la Juanita li va regalar l'edifici a la seva dona ja que semblava una boutique parisienne. Malgrat tenir moltes ofertes per a vendre l'immoble, van decidir que donés un servei al barri. I aquí va aparèixer en Xavier. L'anterior local de la Nollegiu se li va quedar petit i per això va decidir traslladar-se. A la planta superior de la Juanita encara hi ha els emprovadors, amb les cortines de vellut, i el terra de moqueta. Els maniquins, que imiten siluetes de persona, estan reutilitzats com a prestatgeries pels llibres. Disposa d'emprovadors d'obres, formats per paravents. La Nollegiu no és només una llibreria, sinó que és un centre cultural. Aquí no només es vénen a comprar obres literàries, sinó que es vénen a provar i posteriorment a comprar. És un nou concepte, on fusiona cafeteria i llibreria, a més d'un lloc on fer xerrades i trobades culturals. Unes escales de cargol fetes de fusta, van en concordança amb la resta de la botiga. La moqueta també està en harmonia, la combinació entre els seus colors grana i daurat fan de mestre de cerimònies unificant tots els elements del local. Tot plegat, la botiga reuneix una sèrie d’elements que sembla que estiguessin predestinats a acabar junts, com si fos el destí de tots ells.

La moda es veu impregnada per tot el local. Malgrat aquesta impressió de botiga de roba, l'olor de llibre et penetra fins a arribar als pulmons. A mesura que ens endinsem a l'establiment, sembla que passis per diversos comerços alhora. A l'esquerra, les taules amb cerveses i copes de vi fan que ens transportem a un bar. A la dreta, les prestatgeries plenes de llibres ens fan pensar que estem a una llibreria. Tot recte, una butaca que només li falta una manteta i la llar de foc per a fer-me sentir com a casa. Si pugem a la planta superior, 10 emprovadors m'inviten a emprovar-me vestits o, en aquest cas, llibres. Una barreja entre botiga de roba i llibreria es fusiona en un sol espai.  Ara entenc perfectament a què es refereix en Xavier quan diu que no és una botiga de llibres qualsevol, sinó que en aquest espai de fusió es proven els llibres abans d'adquirir-los. A més de totes aquestes sensacions, si pugem una planta més amunt, trobem la fundació Catalunya Europa.

Després de 38 dies oberta, la Nollegiu s'ha convertit en un lloc destacat pel barri, un equipament que tothom va associant cada cop més, en un espai acollidor, on el silenci es valora enormement, ja que el propietari ha decidit no posar música a la botiga. En certa manera, les ganes dels veïns d’acudir al establiment  resideix en haver conservat el nom de Juanita a la façana, ja que desperta en molts d’ells l’enyorança d’una època passada, sobretot a la gent de més edat, els quals sempre han relacionat aquest edifici amb aquest nom. Una acció, la de conservar la façana tal com estava abans, de la qual en Xavier s'enorgulleix. Però el nom de Nollegiu és curiós, una contradicció amb l'objectiu del negoci. Hi ha tres raons per les quals van triar aquest nom. La primera de totes és la paradoxa que crea i fa que els clients se'n recordin del nom. La segona és l'ambigüitat que suggereix, ja que és pot interpretar tant com una constatació com un imperatiu. La última, és la de psicologia inversa. Quan dius no llegiu, la gent a vegades opta pe fer el contrari. A més, el nom de Nollegiu fa que els de Madrid no sàpiguen pronunciar-lo.

Els valors de la botiga conserven un esperit familiar. Sense anar més lluny, a l'hora de fer el trasllat d'una botiga a l'altra, situades a 150 metres l'una de l'altra. El Xavier va organitzar una cadena humana per a transferir tots els llibres en ordre. Veïns i amics es van afegir a l'esdeveniment, el qual va comptar amb 130 persones voluntàries. Un altre exemple són les pissarres que trobem per tota la botiga. Pissarres amb un triple significat. Per una banda recorden a les que trobem a la porta dels bars, fent així honor a una part del negoci. Per l'altra ens aboquen a les classes del col·legi, on ajudaven al mestre a que aprenguessis. Igual que fan els llibres. Però sobretot recorden a l'esperit familiar que impregna la llibreria.

Al primer pis, hi ha dos periodistes fent una xerrada sobre llibres, cultura i periodisme. Aquestes dues persones són el Ricard Ruiz i en Toni Puntí. La presencia d’ells dos, és una prova més de la versatilitat del lloc, que passa de llibreria a espai cultural en un tres i no res. Curiosament, la Nollegiu està dirigida per un periodista, en Xavier Vidal, i situada al carrer d'un altre periodista, en Pons i Subirà. Una forma més de veure com el món del periodisme i el de la literatura van entrellaçats.

Aquesta xerrada que s'està produint per part dels dos periodistes és, en realitat, un col·loqui amb uns alumnes de periodisme. Una classe sencera repartida en aquella sala, alguns asseguts sobre la moqueta grana i daurada, d'altres dins dels emprovadors. Fins i tot quan l'acte no té res a veure amb moda, l'esperit de boutique parisienne impregna l'ambient. Amb els colors majestuosos propis d'un establiment burgès, et transporta de nou al segle XX. Una sensació difícil de trobar en la voràgine de modernitat d’avui en dia.

El col·loqui acaba i els alumnes es dilueixen entre les prestatgeries, els emprovadors, l'escala, o simplement segueixen asseguts esperant a la propera funció. Alguns fan fotografies per immortalitzar el lloc, altres simplement observen. Un cop més aquesta botiga ha tingut un paper clau en un acte cultural fet al barri del Poblenou. Una faceta més d'aquest local, que sembla que no deixa mai de sorprendre als seus clients habituals i als ocasionals. Una ocasió més per demostrar que aquest edifici s'ha consolidat com una icona del districte, tant pels veïns com per tots els barcelonins.

Per casualitats de la vida, quan baixem les escales ens trobem amb un grup de senyores fent ganxet. Té gràcia ja que ho fan a una antiga casa de moda, que tot i haver canviat el negoci, segueix tenint aquell esperit de botiga de roba i fils. Serà una coincidència? I això fa que em segueixi preguntant que com pot ser que un espai concentri tantes activitats simultànies sense deixar de tenir el seu esperit únic...