Evitar el patiment? No, gràcies.

Aquests dies s'ha parlat molt sobre la nena gallega, l'Andrea, la qual els metges mantenen en vida en contra de la voluntat dels seus pares i tutors legals. El cas va començar fa unes setmanes quan els doctors o òrgans de l'hospital no volien desconnectar-la tot i sabent que tenia una malaltia terminal incurable. En aquest cas la opinió dels pares no compta per res, tot i que la nena estigui patint. Aquests casos provoquen que la gent empatitzi amb la família i li doni suport. I això fa que em pregunti, fins a quin punt els òrgans mèdics poden decidir sobre la vida d'una persona? Aparentment una nena de 12 anys està patint per culpa d'una malaltia que no té cura i és terminal, i els seus propis pares no poden decidir absolutament res sobre el seu futur. Segons l'article 13 de la llei de "drets i garanties de la dignitat de les persones amb malalties terminals", els tutors legals són els responsables de decidir les mesures que es portaran a terme si el malalt és menor d'edat. Però la realitat no és així. Uns pares estan patint, sense cap raó, només esperant a que el desenllaç es produeixi. En aquestes notícies o casos sempre acaba passant el mateix, un cop resolt tothom tenia una solució millor per aplicar. Llavors ja serà massa tard, l'Andrea potser ja haurà viscut una setmana plena de dolor. I un cop acabat la gent dirà: tot aquest dolor no s'hauria pogut evitar? Però mai ho sabrem, perquè l'Andrea ja no estarà aquí per explicar-ho.